Llengua catalana: llengua, varietats i dialectes

Article escrit per Diego Sánchez Raya i revisat per Silvia Lamela Pérez.

Ací, al meu Erasmus+ a França, quan dic que parle català, em diuen: Alors t’es de Barcelonne, n’est-ce pas? [Llavors, tu ets de Barcelona, no?] i jo els dic: Le catalan se parle aussi à Valencia [El català també es parla a València]. És per això que cal destacar que la llengua catalana agrupa totes les seues varietats tal com indica la professora Maria Josep Cuenca al seu llibre És el valencià una llengua diferent?.

El català es defineix com a «llengua romànica parlada a Catalunya, a la major part del País Valencià, a les Illes Balears, a la Franja de Ponent, a la Catalunya del Nord, a Andorra, a la ciutat sarda de l’Alguer i a la comarca murciana del Carxe».

Ara bé, la qüestió és com diferenciar correctament aquests conceptes. El català és, per tant, la llengua. Això també és molt important recalcar-ho. Moltes persones pensen que és un dialecte del castellà com també ho pensen de la resta de llengües d’Espanya, excepte del basc, evidentment, per eixir-se de la caixa de les llengües romàniques. No obstant això, hui dia, sabem i establim tant el català com la resta de llengües cooficials precisament com a això, com a llengües. El dilema es presenta amb les llengües encara existents i més minoritàries com és el cas de l’asturià o de l’aragonés, que pel seu estatus legal, no es consideren encara com a llengües cooficials d’estudi obligatori (com sí que ho són el català, l’aranés, el gallec i el basc), però, així i tot, també són llengües.

En canvi, quan parlem de les varietats (en el cas del català, per exemple), ho fem a través d’altres conceptes, com ara les dues grans franges, oriental i occidental, també dividides en varietats (la nord-occidental, la septentrional o rossellonès, la central, el valencià, el balear i l’alguerès) i subvarietats o dialectes grans (segons cadascuna de les varietats). Les subvarietats són:

  • Pel septentrional rossellonès: Capcirès i septentrional de transició (contacte amb el català central).
  • Pel català central: Barceloní, salat, tarragoní (contacte amb el tortosí) i septentrional de transició (contacte amb el rossellonès).
  • Pel Nord-occidental: Pallarès, ribagorçà, lleidatà (contacte amb el tortosí).
  • Pel Valencià: Valencià de transició o tortosí (contacte amb lleidatà i tarragoní), valencià castellonenc, valencià central o apitxat, valencià meridional, valencià alacantí i l’excepció del mallorquí a la zona de Tàrberna i a la Vall de la Gallinera. 
  • Pel Balear: Mallorquí, menorquí, eivissenc (però també podem parlar del formenterés, encara que en menor mesura).
  • L’alguerès, en canvi, és l’única varietat del català que no presenta subvarietats o dialectes a causa de la seua zona centrada en una sola ciutat (ciutat de l’Alguer) a l’illa de Sardenya. 

Ací us deixe una imatge:

Imatge 1: Mapa dialectal del català

Extret de: Mapa dialectal del català. (2005, 27 octubre). [Png]. https://fr.m.wikipedia.org/wiki/Fichier:Mapa_dialectal_del_català.png

———

Cal destacar que dins de la llengua catalana, únicament existeixen 3 estàndards que corresponen amb 3 varietats principals, tot i que a l’hora de parlar, sí que podem fer diferència verbal o d’altre tipus. Les varietats estàndard són el català central, el valencià central i el balear mallorquí. És per això que molts parlants de la llengua catalana diuen directament que parlen català, valencià o mallorquí. Ací us deixe una taula recopiladora dels caràcters o trets principals dels 3 estàndards:

Taula 1: Estàndards de la llengua catalana (Conca et al. [1998:119])

Extret de: Conca, Maria et al. (1998): Text i gramàtica. Barcelona: Editorial Teide.

———

I, per últim, els dialectes estan presents dins de les varietats i inclús es poden localitzar segons les comarques. Hem de recordar que el dialecte és la «varietat geogràfica, històrica o social d’una llengua, associada a la procedència dels parlants» segons el DIEC2. Per exemple, a la comarca de La Costera, a la província de València, podem escoltar «nosaltres vinguem de la plaça», mentre que en un valencià o català varietat valenciana estàndard diríem «nosaltres venim de la plaça». Això vol dir que utilitzen el present de subjuntiu com si fora un present d’indicatiu per a la primera i segona persona del plural, generalment.

Segons moltes persones, inclosos alguns valencianoparlants, «el valencià és una llengua diferent», però realment el valencià és una de les varietats estandarditzades de la llengua catalana, com acabem de veure. Tot això denota una gran politització de la llengua catalana, que sembla dividida segons les opinions polítiques, sobretot al País Valencià, on s’utilitza el terme «valencià» (cosa que és certa perquè així s’anomena la varietat que s’hi parla) en comptes del terme «català». Cal destacar, llavors, que a les Illes Balears, parlen de «llengua catalana» i no de «mallorquí/balear» encara que aquest és el nom de la subvarietat (com el valencià). 

Per tant, on queda el límit entre llengua, varietat i dialecte? Podem dir, llavors, que el dialecte és la part més petita de la llengua i sense estandarditzar. Les subvarietats englobarien un conjunt de dialectes. Les varietats, al seu temps, agrupen subvarietats i tres d’elles estan estandarditzades (els tres estàndards de la llengua catalana). Finalment, parlem de les franges occidental i oriental de la llengua, que agrupa tots els fenòmens que acabem de veure. 


Lengua catalana: lengua, variedades y dialectos

Artículo escrito por Diego Sánchez Raya y revisado por María Garretas Álvarez.

Aquí, en mi Erasmus+ en Francia, cuando digo que hablo catalán, me dicen: Alors t’es de Barcelonne, n’est-ce pas ? [Entonces, tú eres de Barcelona, ¿no?] y yo les digo: Le catalan se parle aussi à Valencia [El catalán también se habla en Valencia]. Es por eso que hay que destacar que la lengua catalana agrupa todas sus variedades tal y como indica la profesora Maria Josep Cuenca en su libro És el valencià una llengua diferent?

El catalán se define como «lengua románica hablada a Cataluña, a la mayor parte del País Valenciano, en las Islas Baleares, en la Franja de Poniente, en la Cataluña del Norte, en Andorra, en la ciudad sarda de la Alguer y en la comarca murciana del Carxe».

Ahora bien, la cuestión es cómo diferenciar correctamente estos conceptos. El catalán es, por lo tanto, una lengua. Esto también es muy importante recalcarlo. Muchas personas piensan que es un dialecto del castellano al igual que también lo piensan del resto de lenguas de España, excepto el vasco, evidentemente, para salirse de la caja de las lenguas románicas. No obstante, hoy en día, sabemos y establecemos tanto el catalán como el resto de lenguas cooficiales precisamente como esto, como lenguas. El dilema se presenta con las lenguas todavía existentes y más minoritarias como es el caso del asturiano o del aragonés, que por su estatus legal, no se consideran todavía como lenguas cooficiales de estudio obligatorio (como sí lo son el catalán, aranés, gallego y vasco), pero, todavía así, también son lenguas.

En cambio, cuando hablamos de las variedades (en el caso del catalán, por ejemplo), lo hacemos a través otros conceptos, como por ejemplo las dos grandes franjas, oriental y occidental, también divididas en variedades (noroccidental, la septentrional o rosellonés, la central, el valenciano, el balear y alguerés) y subvariedades o dialectos grandes (según cada una de las variedades). Las subvariedades son:

  • Por el septentrional rosellonés: Capcirès y septentrional de transición (contacto con el catalán central).
  • Por el catalán central: Barcelonés, salado, tarraconense (contacto con el tortosí) y septentrional de transición (contacto con el rosellonés).
  • Por el Noroccidental: Pallarès, ribagorzano, leridano (contacto con el tortosí).
  • Por el Valenciano: Valenciano de transición o tortosí (contacto con leridano y tarraconense), valenciano castellonense, valenciano central o apitxat, valenciano meridional, valenciano alicantino y, la excepción del mallorquín a la zona de Tàrberna y el Valle de la Gallinera. 
  • Por el Balear: Mallorquín, menorquín, eïvissenc (pero también podemos hablar del formenterés, aunque en menor medida).
  • El alguerés, en cambio, es la única variedad del catalán que no presenta subvariedades o dialectos debido a su zona centrada en una sola ciudad (ciudad de Alguer) en la isla de Cerdeña. 

Aquí os dejo una imagen:

Imagen 1: Mapa dialectal del catalán

Extraído de: Mapa dialectal del catalán. (2005, 27 octubre). [Png]. https://fr.m.wikipedia.org/wiki/fichier:Mapa_dialectal_de el_catalán.png

———

Hay que destacar que dentro de la lengua catalana, existen únicamente 3 estándares que corresponden con 3 variedades principales, a pesar de que en la hora de hablar, sí que podemos hacer diferencia verbal o de otro tipo. Las variedades estandarizadas son el catalán central, el valenciano central y el balear mallorquín. Es por eso que muchos hablantes de la lengua catalana dicen directamente que hablan catalán, valenciano o mallorquín. Aquí os dejo una mesa recopiladora de caracteres o rasgos principales de los 3 estándares:

Tabla 1: Estándares de la lengua catalana (Cuenca et al. [1998:119])

Extraído de: Cuenca, Maria et al. (1998): Texto y gramática. Barcelona: Editorial Teide.

———

Y, por último, los dialectos, están presentes dentro de las variedades e incluso se pueden localizar según las comarcas. Tenemos que recordar que el dialecto es la «variedad geográfica, histórica o social de una lengua, asociada a la procedencia de los hablantes», según el DIEC2. Por ejemplo, en la comarca de La Costa, en la provincia de Valencia, podemos escuchar «nosotros vengamos de la plaza», mientras que en un valenciano o catalán variedad valenciana estándar diríamos «nosotros venimos de la plaza». Esto quiere decir que utilizan el presente de subjuntivo como si fuera un presente de indicativo para la primera y segunda persona del plural, generalmente.

Según muchas personas, incluidos algunos valencianohablantes, «el valenciano es una lengua diferente», pero realmente el valenciano es una de las variedades estandarizadas de la lengua catalana, como acabamos de ver. Todo esto denota una gran politización de la lengua catalana, que parece dividida según las opiniones políticas, sobre todo, en el País Valenciano, donde se emplea el término valenciano (cosa que es cierta porque así se denomina la variedad que se habla) en vez del término catalán. Hay que destacar, entonces, que en las Islas Baleares, hablan de «lengua catalana» y no de «mallorquín/balear» aunque este es el nombre de la subvariedad (como el valenciano). 

Por lo tanto, ¿dónde queda el límite entre lengua, variedad y dialecto? Podemos decir, entonces, que el dialecto es la parte más pequeña de la lengua y sin estandarizar. Las subvariedades englobarían un conjunto de dialectos. Las variedades, a su vez, agrupan subvariedades y tres de ellas están estandarizadas (los tres estándares de la lengua catalana). Finalmente, hablamos de las franjas occidental y oriental de la lengua, que agrupa todos los fenómenos que acabamos de ver.